LECTURA DE CAP DE SETMANA

Lectura del 7 i 8 de juny

LA MARINA JUGA AL SOL

La Marina juga al sol

amb la closca d´un cargol;

s´ha volgut tombar d´esquena

i troba un cranc a l´arena.

El cranc és petit,

li puja pel dit,

li passa pel nas,

li baixa pel braç,

el cranc s´ha espantat

i ja s´ha amagat.

                   Olga Xirinacs

Els vostres fills i filles s´han d´aprendre aquest poema pel dilluns.Gràcies!!!!

Lectura del 31 de maig i 1 de juny

EL DOFÍ

El dofí és un mamífer aquàtic de l'ordre dels cetacis, que també inclou les balenes i marsopes. És carnívor, excel·lent nedador, remarcable per les seves facultats psíquiques, que viu en uns mars temperats i càlids

Amb el cos fusiforme i el cap gran, el musell allargat i un sol espiracle a la part superior del cap (orifici respiratori que molts animals marins tenen com a contacte de l'aire o aigua amb el seu sistema respiratori intern), són carnívors estrictes i estan entre les espècies més intel·ligents que habiten el planeta. Es troben relativament a prop de les costes i sovint interaccionen amb l'ésser humà.

Com altres cetacis, els dofins utilitzen els sons, la dansa i el salt per comunicar-se, orientar-se i aconseguir les seves preses.

Els dofins mengen en un dia una quantitat d'aliment equivalent a un terç del seu pes. S'alimenten bàsicament de peixos  i calamars que agafen amb les seves dents còniques i esmolades. També mengen gambes, crancs i pops.

Lectura del 23 i 24 de maig

PUFF , ERA UN DRAC MÀGIC
Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s'avorria molt
i sortia a jugar.

Hi havia un nen petit
que se l'estimava molt,
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol.

Tots dos van preparar
un viatge molt llarg,
volien anar a veure el món
travessant el mar.

Quan hi havia tempesta
S'ho arreglaven molt bé
enfilant-se a la cua d'en Puff
vigilava el vent.

Nobles, reis i prínceps
s'inclinaven al seu pas
i quan en Puff va fer un crit
els pirates van callar.

Els dracs viuen per sempre,
però els nens es fan grans,
va conèixer altres llocs
pel món que li van agradar tant.

Una nit molt gris i trista
el nen el va deixar,
i els brams de joia d'aquell drac
es van acabar.

Doblegant el seu llarg coll,
el drac es va allunyar;
semblava que estava plovent
quan es va posar a plorar.

Tot sol, molt trist i moix,
el drac es va allunyar

Lectura del 10 i 11 de maig

El cavall que va escapar

Al nord de la Xina hi ha la gran muralla, una muralla de milers de quilòmetres que separava les grans ciutats de planes extenses i plenes d'herba.

En aquelles planes hi vivien molts pobles que eren molt hàbils muntant a cavall. En aquells pobles, tenir un bon cavall era una gran fortuna, potser, la més gran fortuna de totes.

En Sai Weng era un granger que tenia si no la millor, una de les millor eugues de tota la regió. Era molt forta, marró, amb una crinera impecable i ulls brillants.

Un matí en Sai Weng va sortir de casa seu per anar a mercat i va veure que la seva euga no hi era. La corda amb la que la mantenia lligada per les nits estava trencada. No sabia si s'havia escapat o li havien robat.

Al cap d'una estona se'n va anar al mercat, i la verdulera li va preguntar:

- Què fas que no et veig muntat a la teva euga? Està malalta?

- No – va respondre en Sai Weng – m'he despertat aquest matí i ja no estava on l'havia lligat.

Però en Sai Weng no es veia trist. De fet, tenia la mateixa expressió calmada que sempre.

Ben aviat es va escampar la notícia i tot el poble sabia de la desgràcia d'en Sai Weng. "Però està sent molt valent", deien els veïns, "ha d'estar destrossat per dins".

El ferrer li va comentar: "Fas bé de somriure, però sabem que el teu cor suporta una pena molt gran, ja que perdre la teva euga és la desgràcia més gran que podies haver patit".

En Sai Weng no va acceptar aquest condol, i va respondre:

"Qui ho diu que això ha estat una desgràcia? Ningú pot preveure com aniran les coses."

I de fet, tenia raó. Un mes després de que la seva euga se n'anés algú va picar la porta de casa i, en obrir, va resultar ser l'euga que havia tornat i perfecta de salut. A més, no havia tornat sola, havia conegut un magnífic cavall blanc que s'havia quedat amb ella.

Ara, els vilatans estaven morts d'enveja. En Sai Weng no només tenia un cavall, si no que en tenia dos de magnífics. El ferrer li va donar la seva més sincera enhorabona:

"Mira que tots estaven afligits per tu, i resulta que ets l'home més afortunat de la terra!"

I en Sai Weng, molt tranquil, va tornar a respondre:

"I qui pot dir si això és bona o mala sort?"

En tornar a casa, va trobar que seu fill havia intentat muntar el cavall blanc. El cavall no només no s'havia deixat, si no que en resistir-se, el seu fill va caure i es va trencar una cama. Va dur el seu fill al metge, que el complanyia de la mala sort que havia tingut. Altre vegada, en Sai Weng, molt tranquil, va respondre.

"No puc dir si això és bona o mala sort".

Uns dies després una notícia esfereïdora va recórrer el poble: Havia esclatat la guerra i el reclutador de l'emperador s'encaminava cap al poble a buscar tots els nois que poguessin lluitar.

I així ho va fer, tots els nois joves del poble van ser reclutats, excepte el fill d'en Sai Weng, que amb la cama trencada no podia servir a l'exèrcit.

Ara si que era l'autèntica enveja del poble. Tothom li deia: "Quina sort que has tingut, el teu fill sobreviurà i estarà amb tu per cuidar-te quan siguis gran".

I un altre cop en Sai Weng els responia: "I qui pot dir que això és bona o mala sort?"

Fer adonar als vostres fills i filles de les frases que es repeteixen, de la part de descripció de l´euga i que entenguin el missatge de la lectura.

Lectura dels dies del pont

MAIG 

Per la fira de Sant Ponç  
comprem mel i confitures  
i herbes collides al bosc  
que curen moltes malures. 

El maig és un mes molt dolç,  
tots els camps treuen florida  
i esclata per tot el món  
un desig de nova vida. 

Vinga, correm a jugar  
tots plegats i amb alegria,  
la mare no ens renyarà  
perquè s'ha allargat el dia, 

i els deures prou que els farem  
havent sopat de seguida  
i després reposarem  
amb una bona dormida. 

El maig és molt generós  
i ens incita a fer viatges  
perquè encén amb mil colors,  
tendrament, tots els paisatges 

i encara que plogui un xic  
tot s'eixuga amb poca estona,  
després hi ha un cel tan bonic  
que mirar-lo ens emociona. 

Per la fira de Sant Ponç  

comprarem llaminadures  
i herbes collides al bosc  
per curar-nos les malures.  
  

                   Miquel Martí i Pol

Lectura del  26 i 27 d´abril

LA PELL DEL COCODRIL

En alguns llogarets de Namíbia expliquen que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d'or. Diuen que es passava tot el dia sota l'aigua, en les aigües enfangades i que només sortia d'elles a la nit, i que la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa. Tots els altres animals anaven a aquelles hores a beure aigua i es quedaven admirats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l'admiració que causava la seva pell, va començar a sortir de l'aigua de dia per presumir-ne. Llavors, la resta d'animals, no només anaven a la nit a beure aigua, si no que també s'apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril. 
Però va succeir que el sol brillant, poc a poc va anar dessecant la pell del cocodril, coberta d'una capa lluent de fang, i cada dia s'anava enlletgint. Al veure aquest canvi a la seva pell, els altres animals anaven perdent la seva admiració. Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d'escames grans i dures de color marró. Finalment, davant d'aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i contemplar l'antiga i bonica pell daurada del cocodril. 
El cocodril, abans tant orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de l'humiliació i, des d'aleshores, quan s'apropen altres es submergeix ràpidament a l'aigua, amb només els seus ulls i les seves narius sobre la superfície de l'aigua.

Lectura de Vacances de Setmana Santa

Cal que els vostres fills i filles memoritzin aquest poema.Se l´hauran de saber.

La mona de Pasqua

Amb cor de pa de pessic,

de gust suau com caramel,

quan li clavo queixalada,

sembla que mastegui el cel.

Coronada amb un gran ou,

amb pollets i una gallina,

vestida de xocolata

és llaminadura fina.

Visca la mona de pàsqua!

Aquest pastís tan preuat,

que agrada a grans i petits

i en un no res és menjat.

Lectura del cap de setmana del 5 i 6 d´abril

Un conte de primavera: "La papallona"

Vet aquí que una vegada hi havia una papallona molt bonica i rebonica, tota plena de colors, que vivia en un prat de flors.

Un dia la papallona estava dormint.

Va sentir uns sorolls que la van despertar i va dir:

- Aaaaahhh! Oh quin soroll! Quin soroll més fort! Què està passant?

I, volant i volant, cap als ocells se’n va anar:

- Bon dia, ocells!
- Bon dia, papallona!
- Per què esteu tan esverats?
- Que no ho saps? És la primavera que ja ha arribat!
- La primavera? I això, què és?
- És el cel més blau.
- El cel més blau? No ho entenc!
- Ves i pregunta-ho a les formigues i elles t’ho explicaran.

I, volant i volant, cap a les formigues se’n va anar:

- Bon dia, formigues!
- Bon dia, papallona!
- Per què esteu tan esverades?
- Que no ho saps? És la primavera que ja ha arribat!
- La primavera? I això, què és?
- És sortir fora de casa.
- Sortir fora de casa? No ho entenc!
- Ves i pregunta-ho a la marieta i ella t’ho explicarà.

I, volant i volant, cap a la marieta se’n va anar:

- Bon dia, marieta!
- Bon dia, papallona!
- Per què estàs tan esverada?
- Que no ho saps? És la primavera que ja ha arribat!
- La primavera? I això, què és?
- És estar tots més contents.
- Estar tots més contents? No ho entenc!
- Ves i pregunta-ho al cargol i ell t’ho explicarà.

I, volant i volant, cap al cargol se’n va anar:

- Bon dia, cargol!
- Bon dia, papallona!
- Per què estàs tan esverat?
- Que no ho saps? És la primavera que ja ha arribat!
- La primavera? I això, què és?
- És anar a passeig.
- Anar a passeig? No ho entenc!
- Ves i pregunta-ho als cucs i ells t’ho explicaran.

I, volant i volant, cap als cucs se’n va anar:

- Bon dia, cucs!
- Bon dia, papallona!
- Per què esteu tan esverats?
- Que no ho saps? És la primavera que ja ha arribat!
- La primavera? I això, què és?
- És el terra més calent.
- El terra més calent? No ho entenc!
- Ves i pregunta-ho a les flors i elles t’ho explicaran.

I, volant i volant, cap a les flors se’n va anar:

- Bon dia, flors!
- Bon dia, papallona!
- Per què esteu tan esverades?
- Que no ho saps? És la primavera que ja ha arribat!
- La primavera? I això, què és?
- És el sol que escalfa més.
- El sol que escalfa més? No ho entenc!
- Ves i pregunta-ho a l’abella i ella t’ho explicarà.

I, volant i volant, cap a l’abella se’n va anar:

- Bon dia, abella!
- Bon dia, papallona!
- Per què estàs tan esverada?
- Que no ho saps? És la primavera que ja ha arribat!
- La primavera? I això, què és?
- És un prat tot ple de flors.
- Un prat tot ple de flors? No ho entenc!
- Ves i pregunta-ho al sol i ell t’ho explicarà.

I, volant i volant, cap al sol se’n va anar:

- Bon dia, sol!
- Bon dia, papallona!
- Per què estan tots tan esverats?
- Que no ho saps? És la primavera que ja ha arribat!
- La primavera? I això, què és?
- És... el cel més blau.
És sortir fora de casa.
És estar tots més contents.
És anar de passeig.
És el terra més calent.
És un prat tot ple de flors.
És que jo, el sol, escalfo més.
I és la papallona volant de flor en flor.
Ho entens, papallona?
- Sí, ara ja ho entenc!

I, volant i volant, tota contenta va cridant:

- Visca, visca, és primavera, és primavera!

Lectura cap de setmana 29 i 30 de març

El jove cranc

Un jove cranc va pensar: “Per què a la meva família tots caminen endarrera? Vull aprendre a caminar endavant com les granotes, i així em caigui la cua si no me n’en surto!”

Va començar a entrenar-se d’amagat, entre les pedres del riuet nadiu, i els primers dies acabava esgotat per l’esforç. Topava a tot arreu, es macava la cuirassa i s’entortolligava una pota amb l’altra. però de mica en mica les coses van anar millor, perquè tot es pot aprendre, si es vol.

Quan va estar segur d’ell mateix, es va presentar a la seva família i els va dir:

- Fixeu-vos bé.

I va fer una magnífica cursa endavant.

- Fill meu! – va esclafir en plors la mare -, que se t’ha girat l’enteniment? Torna en el teu seny, camina tal com t’han ensenyat el teu pare i la teva mare, camina com els teus germans que tant t’estimen.

Els seus germans, no obstant, es petaven de riure.

El pare se’l va mirar severament i després va dir:

- Ja n’hi ha prou! Si vols viure amb nosaltres, camina com tots els crancs. Si vols anar a la teva, el riu és prou gros: ves-te’n i no tornis més!

El bon cranc s’estimava els seus familiars, però estava massa segur d’anar pel bon camí com per tenir dubtes: va abraçar la mare, va saludar el pare i els germans i se’n va anar a córrer món.

El seu pas va desvetllar tot seguit la sorpresa d’un grup de granotes que com a bones xafarderes s’havien reunit al voltant d’una fulla de nenúfar per fer petar la xerrada.

- El món va al revés – va dir una granota -. Mireu aquell cranc i digueu-me que m’equivoco, si podeu.

- Ja no hi ha respecte! – va dir una altra granota.

- I ara! I ara! – va dir una tercera.

Però el cranc va tirar endavant, tal com sona, pel seu camí. Al cap d’una estona, va sentir que el cridaven.

Era un vell cranc d’expressió melangiosa que s’estava tot sol al costat d’un roc.

- Bon dia – va dir el jove cranc.

El vell el va observar llargament, i li va preguntar:

- Què et penses que fas? També jo, quan era jove, em pensava que ensenyaria als crancs a caminar endavant. I vet aquí què hi he guanyat: visc tot sol, i la gent es mossegaria la llengua abans que dirigir-me la paraula. Mentre hi siguis a temps, fes-me cas: acontenta’t a fer com els altres i un dia m’agrairàs el bon consell.

El jove cranc no sabia què contestar i no va dir "piu". Però per dintre pensava: “Tinc raó jo”.

I tot saludant gentilment el vell, va reprendre orgullosament el seu camí.

Anirà molt lluny? Farà fortuna? Redreçarà totes les coses tortes d’aquest món? Nosaltres no ho sabem, perquè ell continua caminant encara amb el mateix coratge i decisió del primer dia. Només podem desitjar-li de tot cor:

- Bon viatge!

Gianni Rodari

(Contes per telèfon)

Lectura cap de setmana del 22 i 23 de març

El picapedrer

Kara era un picapedrer. Era pobre però molt treballador. Vivia amb la seva dona en un lloc mig desert, però era feliç amb ella i amb els veïns.

Un dia que Kara estava treballant com de costum, es va parar prop del camí una carrossa. Hi anava un home ric que va demanar a Kara per on era el camí. Quan hagué passat, Kara sentí una gran enveja. Tornà al treball però sense ni mica d'alegria. Per primera vegada a la seva vida li va sem­blar que el sol era insuportable i que les mans li feien mal.

De sobte llançà el martell, va asseure's sobre les pedres i es lamentava dient: "Ah, si fos ric no hauria de picar pedres i em podria contemplar els altres com treballen, tot passejant". En aquell moment va sentir una veu potent que li deia: "Kara, sigues ric. Que es compleixi el teu desig". I sense saber com, es va trobar vivint en un ric palau, bevent te amb la seva dona. Tenia molts criats. Kara era ric i es sentia molt feliç.

Un dia, que era al seu jardí, va veure passar l'emperador, amb una carrossa cent vegades més bonica que la seva. Tot el que ell tenia li va semblar no res comparat amb tot allò.

I sospirà, dient: "Oh, si en lloc de ser simplement ric po­gués ser emperador! Ho podria dominar tot". En aquell moment va sentir una veu que li deia: "Kara, que es compleixi el teu desig; sigues emperador". I ja teniu Kara en un sumptuós palau, ple de marbres i daurats. Assegut en coixins de vellut vermell, donava lleis i els seus ministres l'escoltaven respectuosament. I Kara era feliç.

Un dia que es passejava amb els ministres, feia una calor insuportable. El sol escalfava molt. L'emperador va cridar: doneu-me alguna cosa per beure, m'ofego. Va beure, però aviat va tomar a tenir set. Kara es queixava: "El sol és més poderós que l'emperador. Oh, quines ganes que tinc de ser sol". Novament sentí la veu: "Kara, ja que ho vols, sigues sol". I Kara es trobà alt, molt alt, en el cel. Era el sol. Brillava sobre la terra i era poderós.

Però un dia va venir una gran tempestat que ho arrasava tot. El poderós sol va quedar eclipsat per un núvol. I llavors va voler ser tempestat. I ho va ser.

Furiós ho destruïa tot... Se sentia poderós. Era feliç. Fins que un dia va trobar la muntanya. S’alçava altiva, orgullosa. La tempestat no podia amb ella. Ella era més forta. I Kara va voler ser muntanya. Quan ja ho era se sentia feliç.

Però un dia Kara va sentir un soroll. Era com si l'estiguessin picant, o fent pessigolles als peus. Kara va mirar als seus peus i va veure, lluny, petit, un home que estava picant contra la muntanya per treure pedra. Kara va cridar: "Para't; t'ho mano". Però l'home va seguir tan tranquil.

Aleshores va pensar que no era pas la muntanya la més poderosa, sinó l'home. I va desitjar ser home. I es va trobar essent una altra vegada picapedrer.

I la veu li digué: "Comprens, Kara, que no hi ha res tan poderós com el simple ésser humà? No tinguis mai enveja. Sigues feliç de ser una persona".

 Lectura cap de setmana del 15 i 16 de març

Les dues muntanyes

En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell mig d'una gran plana.

Una, era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta muntanya hom podia contemplar per tots costats una gran extensió de terra.

L'altra era més petitona. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges.

Un dia, la muntanya gran pensava: "Jo sí que en sóc, de bonica! En canvi aquesta muntanya veïna, tan baixa i tan lletja. No m'agradaria gens ésser com ella...”

La petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc baixa, trist..., no tinc ni un punt que brilli..., només quatre herbots que prou reina tenen per a créixer.”

Ah! però..., sabeu que va passar? Doncs, que un dia varen arribar per aquelles terres uns nois i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar.

En veure aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi! S'adonaren de sobte, que tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per a poder clavar la tenda...

   Ben desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradés tant.

   No sabeu pas l'alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.

   Van passar uns dies, i com que hi estaven tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.

   Llavors començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.

Aquella muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.

Lectura del cap de setmana del 8 i 9 de març

EL BOSC MÀGIC

Hi havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d’aquest món, el bosc perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal.

Molt a prop d’aquest bosc vivien una àvia i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d’anar a l’altra banda de la muntanya a cercar-la.

El fill era una mica mandrós i curt de gambals, i va pensar:

- Per què he d’anar a l’altra banda de la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí a prop?

La seva mare li prohibia d’anar al bosc i sempre li deia que si hi anava li passaria una cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un tronc per descansar i, en aquell moment, de sota el tronc, va sortir una serp que es va convertir en una dona meravellosa de cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i preciós. Però era una serp i li va quedar llengua de serp.

El noi, fascinat de la seva bellesa, s’enamorà d'ella i decidí demanar-li que anés a viure amb ell a casa seva.

Mentrestant, per casa l’àvia, va passar una noia que venia llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, l’àvia la va fer entrar per donar-li una jaqueta del seu fill, que ja li havia quedat petita perquè entrés en calor davant del foc. Al cap d’una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l’ajudés i li va regalar una mica de llenya per al foc.

En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare que l’havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb ells.

Al cap d’uns quants dies l’àvia va notar que la dona tenia la llengua d’una serp i decidí parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat de la dona-serp, no feia cas a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés de casa seva, el fill li va dir que estimava aquella noia i que n’estava tan enamorat que s’hi volia casar.

El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica noia. La dona-serp va notar que l’àvia se n’havia adonat de qui era ella i, per evitar tot el que podia passar, va començar a plorar davant del seu marit i dir-li que la seva mare no l’estimava.

Tant i tant va insistir que finalment el fill va decidir fer fora de casa la seva mare. L’àvia, tot i haver dedicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls.

Tot i amb això l’àvia va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d’aquella dona-serp.

L’àvia, a més a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i decidí encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies més d’aquella manera. En encendre el foc, de dins els troncs sortiren un follets amb uns barrets punxeguts de color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces. Els follets es van posar al seu voltant i li van començar a parlar:

- El teu fill, àvia, va fer despertar els esperits del bosc màgic. Ara, aquests estan molt enfadats, per això el rei del bosc vol parlar amb tu.

En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb què l’àvia va viatjar a l'interior del bosc màgic, acompanyada dels follets que muntaven uns esquirols que els feien de cavalls. Allí no hi feia tan fred i no hi havia gens de neu. Els arbres semblaven vius, la terra tenia uns colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si. En aquell moment aparegué una cadira impressionant de color negre. Aquesta era en un espai fosc i no es podia veure qui hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:

- Ja saps que el teu fill va despertar els esperits del bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu podràs tornar al teu poble, en el temps de la teva joventut.

En aquell precís moment va aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i tenien de tot allò que necessitaven.

- Entra a l'interior del teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la teva família -digué el rei del bosc. L’àvia es va posar a córrer cap a l’interior del poble i just en el moment d’entrar es va girar i va veure el seu fill. Ella va preguntar al rei:

- Què li passarà al meu fill?

- Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te'n recordaràs de res. Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.

En aquell moment l’àvia dubtà sobre què havia de fer. Finalment va decidir no deixar el seu fill i va dir:

- Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.

Llavors, un vent huracanat ho va fer desaparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble, els animals... i la dona-serp es convertí en serp de debò.

L’àvia va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat del món. I la màgia del bosc va desaparèixer. El fill i l’àvia van quedar sols. Ell plorava tot demanant-li perdó. A partir d’aquell moment van viure contents la resta de la seva vida.

Cap de setmana de l'1 i 2 de març

GAUDIU DEL CARNESTOLTES!!!! Aquest cap de setmana no hi ha LECTURA

Lectura del cap de setmana del 22 i 23 de gener
Hi havia una vegada un avet petitó, enmig d'un bosc, que estava molt i molt trist. I plorava. Sabeu per què? Perquè no li agradaven les seves fulles.

- Snif, snif - plorava - no m'agraden aquestes fulles tant punxegudes. Tots els àrbres tenen les fulles més boniques que les meves.

I va estar plorant tot el dia. Fins que es va fer de nit. I abans d'adormir-se, desitjava:

- M'agradaria, m'agradaria tenir les fulles d'or!

L'endemà al matí es va despertar el petit avet i les seves fulles eren grans fulles d'or.

- Oh! Què content que estic! Quines fulles més boniques! I són totes d'or!

Però tant boniques eren que va passar per allà un lladre i se les va endur totes. I el petit avet va tornar a plorar:

- Snif Snif - plorava - Ja no vull fulles d'or, que se les enduen totes! Vull fulles de vidre, que són potser encara més boniques!

Aquella nit es va tornar a dormir desitjant tenir les fulles de vidre. I l'endemà, al despertar-se:

- Oh! Què content que estic! Quines fulles més boniques de vidre!

Però aquell dia va bufar un vent molt fort, que va tirar totes les fulles de vidre a terra, trencant-les amb un gran terrabastall.

- Snif Snif - plorava de nou el petit avet - Ja no vull fulles de vidres, que es trenquen totes! Vull fulles ben verdes.

I aquella nit es va tornar a dormir desitjant tenir les fulles ben verdes. I l'endemà, al despertar-se:

- Oh! Què content que estic! Quines fulles verdes més boniques!

Però per davant va passar un ramat d'ovelles.

- Mireu, mireu quin arbre més baixet i quantes fulles que té

I les ovelles van començar a menjar-se les fulles del petit avet. I no en van deixar ni una.

- Snif, Snif - tornava a plorar el petit avet - no vull ni fulles d'or, ni de vidre, ni verdes! Jo el que realment vull són les meves agulles.

I aquella nit es va adormir desitjant més que mai tornar a tenir les seves fulles d'agulla. I així fou quan, l'endemà de bon matí es despertà i tenia una altra vegada les seves fulles fortes i punxegudes.

I sense ningú que li robés les fulles, ni les trenqués, ni se les mengés, es va fer un arbre alt i gros i servia d'aixopluc a tots els animalets del bosc.

Lectura del cap de setmana del 15 i 16 de febrer

LES SIRENES

Les sirenes viuen en un palau a dins del mar Son mig dona i mig peix. Surten del
palau les nits que fa bo, però només treuen fora de l’aigua la part superior del
cos, que és la de dona, i deixen amagada la part de baix, que és la de peix.
Canten unes cançons molt boniques que fan embadalir els pescadors i mariners
que les senten. 

LA PRINCESA XÈNIA I L´OGRE

Hi havia una vegada,una petita princesa anomenada Xènia,que vivia en un petit país que
estava sempre intimidat per un terrible ogre,que tenia espantada a tota la població,i sobretot als nens i nenes petits,doncs de tant en tant se’n volia cruspir algun,però la princesa Xènia el tenia atemorit,doncs sempre li preparava trampes per allunyarlo del seu país.

Un dia,l’ogre va segrestar la princesa,i se la va emportar al castell on vivia i la va tancar a la torre més alta d’aquell castell,que no tenia finestres,perque així la princesa,encara que cridès,ningú la pogués sentir.

Però al cap de molt poc temps,com que al seu país tothom estimava molt a la princesa,la van trobar a faltar i van decidir anarla a buscar,doncs ja sabien que era l’ogre el que l’havia segrestada.

Com que no sabien com fer-ho per derrotar al monstre,van acudir al país veí,per demanar ajuda al príncep Eric,que era molt guapo i valent,i que es volia casar amb la princesa quan fossin més grans.

El príncep,desenvaïnant la seva espasa,va pujar al seu cavall blanc i ràpidament va galopar fins al castell de l’ogre per rescatar la seva estimada.

El malvat ogre en sentir les petjades del cavall va agafar la seva llança i va anar a esperar al príncep Eric a la porta del seu castell,però el príncep,va anar per la part de darrera del castell i va trepar a la torre més alta,va saltar a dins i va començar a fer un forat per poguer rescatar a la princesa,que en veure’l va sentir una enorme alegria i va saber,que aquell sí que era el príncep blau que totes les princeses sempre esperen.

Quan l’Eric per fí,ja va rescatar a la princesa,va prepararli una trampa al monstre,que encara l’estava esperant a l’entrada del castell.Va dirigirse a la porta principal del castell i amb l’ajuda de la princesa van fer un forat molt fons darrera la porta i el van tapar amb una catifa,aleshores van cridar a l’ogre perque els vingués a atrapar,i quan l’ogre va obrir la porta i va intentar capturarlos,va caure pel forat i la catifa el va tapar per complert.

Haurieu d’haver sentit els crits que feia l’ogre,doncs tenia molta por i sabia que si el príncep i la princesa no l’ajudaven a surtir d’aquell forat tant gros,es quedaria allà baix per sempre més i acabaria morint de gana i de por.Però com que la princesa i el príncep tenien un gran cor i no volien fer mal a ningú,van decidir treure al monstre del forat,però amb la condició que no tornès a espantar a ningú del país de la princesa ni intentés cruspirse a cap més nen.

El monstre els hi va prometre que no tornaria mai més a molestar cap persona del país de la princesa Xènia,i en mostra d’agraïment perque l’havien tret del forat,els ajudaria amb les feines més dures i els defensaria d’altres perills.

Els dos joves prínceps,van tornar cap al país de la princesa i van fer una gran festassa amb menjar i música per tots els habitants,que van rebre molt contents a la seva estimada princesa.

I tararit,tararat,aquest conte,ja s’ha acabat.

Espero que us hagi agradat molt.